A Bèstia! podem escoltar: “n’hi haurà un que no entrarà, parlo de tu tens gel al cor.” Oriol Tramvia ja ens mostra per on van els trets, les actituds fingides no van amb ell.
A Via 00 els sentiments deixen en segon lloc les actituds; l’autor pregona: “com un estel volarem entre els núvols fent pam i pipa als qui es quedin a baix”. Són temps d’esperances, de llaurar el camp de la poesia, que en aquest cas ve embolcallada amb l’absurd “ja no sé ni el que em dic, ni el que em parlo, un altre Valium per anar a dormir…” i l’amor “si tu demanes un donut amb forat, per tu jo em menjo seixanta croissants”. Via 00 presenta també certes dosis d’humor àcid “si la Fania ho diu tots de cap al riu, si la Fania ho vol tots de cap al pou”.
Absurds, amor i humor àcid és una formula com una altra d’anar per la vida. Però Radio Club Harlem Jazz, tot hi conservar aquest trets característics, desperta el cantó més combatiu de l’autor, en el que sembla aflorar un cert ressentiment envers com van les coses. Proclama convençut “ya ni compito: soy autista de salón”, deixa entreveure desenllaços negatius “no me dejaste ser padre, nunca me diste cobijo, me borraste de la historia y te quedaste con el piso” però encara té temps per proclamar als cuatre vents “qué bonita casa tienes sin tresillo y sin parquet, si tenemos todo el tiempo pa las cosas del querer”.
Poc temps més tard Oriol tramvia es reclou en una habitació de l’Eixample de Barcelona per enregistrar Quan tu no hi ets, en que deixa anar llast amb una col·lecció de cançons més madures, més fetes. Flordefoc ens serveix d’exemple “el temps ja no compta, mil hores, mil! Dibuix fet a mida, dos ulls i un somrís”. En aquest treball madura, però no s’allunya de la seva perpètua revolució: “alto les seques! Que sou confederats? Que s’ensorri la terra si s’ensagnen les mans! Ni un pas enrere, o ara o mai, la cita es a cegues: tots al campanar!”
Enamorat perpetu del quotidià, ho reflecteix de nou a La reina del barri “quina reina de barri més bonica que tinc, sempre que comptem dos i dos li fan cinc!” O bé amb la briosa Aquelarre de les cinc “que bé que s'hi està sense entendre res, que feliç que sóc fent-me l’estranger!” Aquestes cançons pertanyen al seu treball El Camí dels Degotalls, disc rodó amb una molt acurada producció d’Àngel Riba, fill del seu amic Pau. A El Camí dels Degotalls hi sura una tendresa natural en cançons com Font Florida “i torno a ser aquell nen que no s’allunya gaire, de sota del xiprer que li fa de casa, al costat d’una font que te l’aigua gelada” o Madonna “llum vital en les estances on nomes hi entren els raigs del sol”.
“Que cansat que estic, tan se me’n dóna tot!” Així comença la Cançó de l’enfadós, tercera del CD 60 Oriols. Aquí el pas del temps hi és present des de bon començament “i un no creu ja en cap promesa i escriu la carta però no la llença” també el podem notar a la cançó 60 Oriols “content com un nen, cremat com un rom sabent que m’espera la dama que sega”. Oriol Tramvia se'ns torna a mostrar fresc, iconoclasta i amant de la llibertat mes pregona i solitària: la llibertat individual.
El 7 fa un repàs a les diferents etapes que s’han descrit, ajuden a copsar l’autor en la seva totalitat. Un sol disc que serveix de tastet de la discografia d’Oriol Tramvia, on el podem gaudir amb un toc més madur.
Ravaler de fa més de quinze anys -del raval sud, per precisar- l’Oriol té a gala explicar que s’aixeca d’hora però que el primer que fa és anar a un forn a fer un cafè i llegir el diari: vida de milionari o de jubilat? Que cadascú pensi el que vulgui.
